El quart laboratori

Sloterdijk, Foucault i les tecnologies del jo

A l’hora de reflexionar sobre certs aspectes del present, no hi ha res mes adequat que aturar-nos a llegir els famosos escrits de Michel Foucault sobre el poder, la penitència o la condició del laboratori com a Panòptic. Diversos esdeveniments de l’actualitat: les revelacions de Snowden que sembren una incertitud social i política, l’anomenada lluita per la «neutralitat» de la xarxa, la crisi de la intimitat i sobretot la «crisi global econòmica», entre altres, fan que el discurs d’«ells» contra «nosaltres» sigui mes contundent que mai.

Mentrestant, a l’altre costat, hi ha «el vaixell dels bojos de l’universalisme abstracte» (tot citant a Sloterdijk); és a dir, una part de la gent que, envoltada per l’ideal del romanticisme fraternal, intenta dur a terme diverses iniciatives solidàries pel bé de la humanitat, majoritàriament centrades en les noves tecnologies d’Internet, com a salvadores de l’anomenada humanitat mateixa.
I així, avui en dia, ens trobem amb les dues parts del discurs simplificat sobre la tècnica: el tecnòfil i el tecnòfob. Empobrits dels sentits de les paraules, robades amb mesquinesa per la Maya, famosa teixidora del vel sensorial.
En un món cada vegada més ple de dualitats i paraules buides, la proposta que Sloterdijk ens fa a l’obra «Has de cambiar tu vida!», tot i polèmica, ens podria oferir les eines per a reflexionar amb una mirada antropotècnica sobre la ‘condició humana antiga’.
Continuant la proposta que va fer en el seu llibret «Normas para el parque humano», en «Has de cambiar tu vida!», fa una àmplia anàlisi del que anomena el gir antropotècnic.

Les antropotècniques són unes formes mentals i físiques d’exercici continu que l’home ha estat utilitzant al llarg del temps per optimitzar els seu sistemes immunològics davant de moments d’incertesa. Els valors rituals, és a dir, l’ascetologia (i el coneixement que hom necessita per practicar-la) és una matèria fonamental en el desenvolupament de les antropotècniques.
Prenent Nietzsche con a descobridor i mestre de l’ascetologia, Sloterdijk comença un llarg procés de descripció de les tècniques ascètiques, amb girs i exemples histèrics, començant per antiguitat, passant pels órdens monàstics de l’Edat Mitjana i acabant amb l’Edat Moderna. I, a cada pas, no deixa d’inserir l’imperatiu ¡Has de cambiar tu vida!
- el deure de posar l’atenció cap a la verticalitat interna i examinar com la tracció dels plànols superiors actua sobre un mateix.

És en aquest llibre on es desenvolupa el concepte d’«acròbata» o «filosofia de l’acròbata», encunyant d’aquesta manera el terme d’«existencialisme acrobàtic», és a dir, el procés continu de l’home per a demostrar que és home: «Quien busque seres humanos, encontrará ascetas y quien observe a los ascetas, descubrirá en ellos los acróbatas».
Fent el paral·lelisme amb la reaparició de les Olimpíades i repassant els escrits de Rilke, Nietzche, Kafka o Cioran, l’autor comença analitzar certes pràctiques d’entrenament, definint curosament «l’home en entrenament» o, l’home que pot ser construït, o que
es pot autoconstruir. D’aquesta manera, l’autor conclou que el nostra planeta, la Terra, no és nomes un planeta asceta per excel·lència, sinó també un planeta acròbata per excel·lència.
Començant amb això, durant tot el llibre es poden veure diversos intents d’apropar el lector a diverses tècniques d’ascesi i exercicis espirituals que l’home ha estat fent durant segles.
Però, ara m’agradaria tornar a la conversa inicial d’aquest article, la del quart laboratori com a oportunitat de transformació humana: com a lloc principal on l’home pot donar forma a les diverses antrpotècniques necessàries per a aquest procés continu de disseny immunològic. Com a constituent del projecte, l’home amb una perspectiva antropotècnica serà capaç d’explicar-se de nou a si mateix, de dalt abaix – i mes enllà, d’autoconstruirse com a homo inmunologicus.
Això em porta al pensament que, Sloterdijk, continua en certa manera un dels desitjos de l’últim Foucault: aquell d’obrir una nova i àmplia reflexió sobre les pràctiques de la «cura del si».
En l’article «Tecnologies del jo», uns dels seus darrers escrits, Foucault mira enrere i veient-se a si mateix a través de les seves obres ens diu:
«Potser he insistit massa amb el tema de la tecnologia de la dominació i el poder. Cada vegada estic més interessat entre un mateix i els altres tal com en les tecnologies de la dominació individual, la història de la manera en què un individu actua sobre si mateix, és a dir, en la tecnologia del jo».
Es aquest moment, que potser Sloterdijk veu com «la primacia vertical», ho transcriu en el seu propi projecte d’explicació de l’home de dalt a baix.

Foucault ens presenta les quatre tecnologies principals: la tecnologia de producció, la del sistema de signes, la del poder i la del jo. Després, Foucault comença, tal com Sloterdijk, un viatge a la filosofia antiga (el diàleg d’Alcibiades de Plató i la filosofia dels estoïcs) per a apropar-nos de nocions com ephimelestai («ocupar-se d’un mateix») o aiskesis – que ajudarà a enfilar una curta presentació del que és «la cura del si».
Ara be, el llibre «¡Has de cambiar tu vida!», conjuntament amb l’obra de l’últim Foucault, ens deixa un ampli recurs per a reflexionar (i fins i tot posar en pràctica) el quart labora- tori – com a procediment encaminat a la transformació del home.
Tècniques de la cura de la identitat, tècniques per sobreviure la nostra pròpia cultura o un dossier amb anàlisis de les antropotècniques, són només unes de les coses que podríem investigar com a resultat de la lectura.
D’altra banda, un gir del discurs actual i l’apropiació de certes paraules i conceptes de la filosofia antiga i estoica (com ara pharresia o ephimelestai) – és un altre exercici que podria enriquir el debat actual sobre les noves tecnologies d’Internet o els canvis polítics i econòmics.

O, fins i tot, podem construir encara més debats al voltant del «distanciament» que l’home modern ha tingut del propi món. Per a corregir aquestes desproporcions entre el món i l’home, Sloterdijk ens suggereix alguns instruments: la medicina, les arts i les polítiques de l’amistat (la democràcia).
Però, per tancar aquest repàs dels principals conceptes que Sloterdijk encunya en «¡Has de cambiar tu vida!», respondré breument a dues preguntes que uns companys em
van formular. Unes preguntes que refermen el pensament de Sloterdijk: l’èmfasi en l’individu, el concepte de immunisme (o coimmunisme) i la importància de l’exercici.

Com podem mantenir l’equilibri entre el món i l’individu?
Com veu Sloterdijk la connexió entre l’individu acròbata i el món?

La proposta de Sloterdijk gira al voltant del disseny d’un sistema immunològic com a manera de coexistir amb el món del l’Edat moderna (o, millor dit, apropar-nos al món que vam abandonar una vegada començada l’Edat moderna).
Si avui en dia sentim parlar molt de comunitats (o món comú), veient com retornen fantasmes nostàlgics del comunisme biopolític – amb els seus campaments i promeses falses de solucionar problemes – Sloterdijk ens desafia a pensar en termes de coimmunitat, és a dir, veure el món com un conjunt d’organismes immunològics. Aquests organismes buscaran crear aliances, grups i conviure de manera tal que les noves estructures siguin també immunològiques.

Tot això s’assoleix mitjançant l’entrenament, exercicis de millora d’autoconstrucció de si mateix. El quart laboratori, com a laboratori de la construcció immunològica.

En la visió del autor, el nostre mon es acrobàtic «par excellence». L’individu, mitjançant exercicis ascètics, el cultiu d’una nova ètica i l’apropiació al quart laboratori podrà tractar aquestes discrepàncies amb el món.

Aixo sí, un punt molt important es saber identificar els nous apòstols que la «crisi global» ens envia i no aturar-nos a resseguir noves tècniques de la «cura del si» (Sloterdijk diu que sí per a molt de temps, la història va ser la deessa de la societat, ara, la nova deessa del món es la mateixa crisi).

Ens ofereix Sloterdijk una solució de «Com canviar la nostra vida?»

No, Sloterdijk no ens ofereix cap solució. De fet, en un punt donat del llibre critica aquesta perspectiva problema – solució. Aquesta és una herència de la Il·lustració fallida. Tot i que pot semblar enganyós, el sintagma «¡Has de cambiar tu vida!» és utilitzat com a imperatiu absolut que ajuda l’autor a efectuar diferents girs als conceptes de antropotècnica i definir diferents mètodes d’ascesis.
Si calgués respondre la pregunta, jo diria que podem començar a canviar, en primer lloc, apropant-nos a nosaltres mateixos amb una mirada des de dalt. Tot seguit seria pensar com podríem afegir-nos a aquest quart laboratori. Un altre punt de reflexió que ens ofereix l’autor es en un altre llibre seu: «Muerte aparente en el pensar. Sobre la filosofia y ciencia como ejercicio».

Bibliografia:
1. Has de cambiar tu vida, ed. Peter Sloterdijk, Pretextos;
2. Muerte aparente en el pensar, Peter Sloterdijk, ed. Siruela;
3. Tecnologias del yo, Michel Foucault, ed. Paidos / I.C:E – U.A.B
4. Dits et Ecrits, tome 2 : 1976 – 1988, Michel Foucault, ed. Gallimard, 2001

El "dret a l'oblit" a Europa - una anàlisi

“It follows that a frontier must be drawn between the area of private life and that of public authority. Where it is to be drawn is a matter of argument, indeed of haggling. Men are largely interdependent, and no man’s activity is so completely private as never to obstruct the lives of others in any way. ‘Freedom for the pike is death for the minnows’; the liberty of some must depend on the restraint of others” – Isaiah Berlin

Resum

Aquest assaig va ser presentat com a treball final al modul de Filosofia Politica i Ètica. En aquest treball em proposo analitzar “El dret a l’oblit” des de la perspectiva de la teoria de la “llibertat negativa”. Però, per arribar fins a aquest punt, es farà una anàlisi del món de les dades digitals que es proposa concloure amb la seva lògica utilitarista. L’objectiu d’aquest treball és argumentar la importància del “dret a l’oblit” però també, posar sobre la taula una crítica de la modalitat en què s’esta duent a terme.

“Dret a l’oblit” – una Caixa de Pandora

El 2012 la Comissió Europea presenta un nou esborany sota al nom European Data Protection Regulation, on apareix l’Article 17 que està detallant “El dret a l’oblit i a ser suprimit” .
El 2014 però, la Unió Europea aplica aquesta llei en el cas del gegant informàtic Google. És llavors quan aquesta directiva comença tenir visibilitat a un public major, despertant l’interés tant de critics com de defensors; i en el moment actual és una de les directives més controvertides pel que fa a la política de dades.

Al maig la Comissió Europea va respondre positivament en el cas “Costeja” obligant Google que implementi una modalitat perquè la gent que no vulgui aparèixer més en l’historial de cerques es pogués suprimir.
Al juliol Google comença a implementar el sistema, tot i la dificultat que suposa modificar els seus algorismes, i messos després publica el primer informe del “programa”.

“El dret a l’oblit” no ha estat ben rebut per alguns de l’àmbit Internet d’Estats Units, aquests mateixos declarant que aquest tipus d’intervenció del Govern pot portar en un futur a censura de l’Internet, supressió de la llibertat d’expresió, manipulació de l’historial “digital” escrit fins ara. D’entre els crítics al dret a l’oblit cal destacar Jimmy Wales, cap de la Fundació Wikimedia (darrere de la Wikipedia) i membre del comitè de consellers de Google en el cas del “Dret a l’oblit” o Johnathan Zittrain, conegut investigador de Harvard en l’àmbit d’Internet i Privadesa . Per altra banda, polítics, ciutadans europeus i crítics culturals com Evgeny Morozov, estan defensant la decisió de la Comissió Europea.

Mirant més en detall com ha estat pensat, rebut i implementat el “Dret a l’oblit” a Europa, podem dir què és una nova ‘Caixa de Pandora’. Tractant un tema extremament important com ara l’habilitat d’Internet de “recordar” qualsevol cosa – “El dret a l’oblit” obre el camí cap a una sèrie de possibilitats i perills pel que fa a la legislació d’aquest món tan complex com és el de la xarxa. En diversos documents de la Comissió Europea, quan es parla sobre aquest aspecte, s’argumenta que, “determinar el desenvolupament de la vida de l’individu de forma autònoma, sense ser restringit per esdeveniments del passat” és un dret.
I segurament, aquest argument pot semblar correcte, només que hauriem veure “qui es aquell que determina el desenvolupament de la vida de l’individu?”. Si analitzem bé com el mecanisme del “dret a l’oblit” ha estat implementat podem observar una cosa: la Comissió Europea ha intervingut amb aquesta legislació obligant Google a implementar un eina que pugui deixar a l’individu sol·licitar l’esborrament de certa informació. Però, si mirem l’informe de Google sobre el mecanisme implementat, veiem que hi ha casos en que aquest ha rebutjat suprimir la informació. És a dir, en definitiva, Google és el que té l’última paraula i no el ciutadà.
Però, encara més interessant és analitzar tot això d’un punt de vista utilitarista, és a dir, del punt de vista dels que utilitzen les dades per a crear serveis: des de corporacions com Google fins a governs que prefereixen canviar les reformes per el solucionisme simplista que ofereix les dades.
A continuació, argumentaré com els que potencien l’ús i creació de dades digitals en qunatitats massives, tenen una lògica utilitarista.

El “Big Data” i l’utilitarisme

En principi, no faig servir metàfores com “big data” quan penso analitzar aquest fenòmen de “fam per les dades” que veiem avui en dia. Metàfores com “big data” o “cloud” malauradament ens donen una sensació d’experiencies positives, de potencialitat, i amaguen el que realment signifiquen: grans quantitats de dades que són utilitzades per fer mesures més correctes per tal d’oferir a l’individu serveis més efectius i personalitzats. Amb “big data” el ciutadà esdevé poc més que un número.
Els números són molt més fàcils de ser processats de tal manera que, persones amb influència en l’àmbit cultural del software està plantejant conceptes com ara “La regulació algorítmica”, és a dir, substituir el que coneixem com justicià i regulació amb algorismes. I, la idea és tan ben vista, que ja s’està discutint a la Casa Blanca.

Els exemples són molts: empreses que ofereixen eines per a tests d’ADN (23andMe), empreses de telefonia que utilitzen dadas d’itinerància per a crear mapes de comportament, o projectes artístics que aprofiten les dades de la xarxa per fer experiments. Dins de l’exposició que es va dur a terme al CCCB aquest any s’han pogut veure tot tipus d’usos amb una àmplia descripció de la seva utilitat.

Un dels assagistes i crítics culturals contemporanis, Byung-Chul Han, anomena aquest fenòmen de dades i “societat digital” – el Panòptic Digital, fent referencia al Panòptic – projecte d’una de les figures més remarcables de l’utilitarisme, Jeremy Bentham.

Avui en dia, tot el discurs al voltant de les dades digitals se centra en el que alguns crítics com Morozov anomenen “solucionisme”: fer la vida més facil, mesurar certes aspectes de les nostres activitats diàries (trajecte que fem fins a la feina, calories que consumim, la qualitat del descans durant la nit, l’eficiencia de la nostra vida sexual, etc.), les nostres preferències culturals (llibres que llegim, pel·lícules que ens agraden, cursos que estudiem). Tota aquesta informació, apart de tindre un guany econòmic per als “caçadors de dades” (datapreneurs), també es diu què té una utilitat per a nosaltres i per al món: fer-nos el més productius possible.

No és molt diferent de la idea que Bentham plantejava en el Panòptic – excepte que la construcció del Panòptic ja no existeix, els seus murs són les nostres pantalletes i la feina del presoner és gaudir de les experiències i compartir el major d’informació personal possible. És el que tendeix a esdevenir el “quantified self”, l’individu immers en la realitat de les pantalletes, perdent així part de la seva sobirania tecnòlogica (o si es vol dir, sobirania digital)

Que potser això no s’assembla a la “màquina d’experiències” que Nozik proposa per a refutar l’idea de l’utilitarisme? La diferència és que ara no sortim fora unes quantes hores per a programar les nostres activitats i després tornem a la cambra d’experiencies on ens connectarem a aquella maquina controlada per els neuropsicòlegs. Ara, la “programem” tot el temps enviant les nostres dades , tenint la falsa impressió que ho controlem nosaltres quan, de fet, ho fan els algorismes.

Privadesa i els límits del mercat. L’oblit. La llibertat negativa.

La privadesa segurament és un dels temes més preocupants avui en dia. Gairebé tothom en parla. Empreses hi posen recursos per a crear productes amb millor privadesa, els governs creen programes dins de l’esfera “public-private” per a educar la gent. Però, he estat molt de temps preguntant-me si això realment funciona o, el que fa és mercantilitzar un dret tan essencial com és la privadesa.

En un article anomenat “Power, knowledge and the subjects of privacy: understanding privacy as tech ally of surveillance” i publicat aquest any, Saml Coll aporta un argument que ens demostra que totes les mesures que avui es prenen per la protecció de la privadesa en línia el que fan, de fet, és ser una eina més en el servei del capitalisme de la informació.

En una situació tan complexa com aquesta, no cal llavors preguntar-nos, com ho feia Isaiah Berlin en el seus “Dos conceptes sobre la llibertat”: I qui em governa a mi? Tractar d’analitzar qui és el que interfereix amb la nostra zona d’actuar lliurement i amb plena raó pràctica. Perquè el que podem descobrir és que no és només el govern, però també gran part de les empreses els serveis de les quals utilitzem cada día.
Ara, l’interferència ja no és del part del public, és del “public-private” – els acords que, sota el lema de “innovació, eficiència i felicitat en la nostra ciutat” ens acceleren la transformació en un ciutadà quantificat, vivint en una ciutat encara més quantificada – l’ideal utòpic utilitarista?

I el dret a l’oblit? Com puc jo defensar una legislació que, fins i tot sembla que em protegeixi en un dret fonamental, està feta per un cos governamental que, per una altra banda, esta tancant acords amb les empreses que no respecten la meva privadesa?
Que no és això una hipocresia? No mencionant el fet que, de la manera com està implementat, bàsicament no ofereix cap oportunitat perquè una institució neutra estigui involucrada en el procés? On estan les tercers parts, on esta la discussió amb la societat civil? Per què l’última paraula la té Google mateix?

S’ha demostrat clarament amb exemples casos de gent que han estat suprimits sense preguntar-los o casos en què Google mateix ha decidit no suprimir (perquè no ho consideraba just). On és la justicià en aquest cas? On és tota l’infrastructura, ben documentada que ajudi en tot aquest proces d’eliminació/verificació del contingut?
La UE, paternalista i moralista, està arribant finalment a l’extrem, interferint potser massa en les nostres vides privades i tenint com a disculpa el monopoli de les empreses americanes.

Això em fa pensar en les paraules de Isaiah Berlin, que detalla el terme de “llibertat negativa” per evidenciar l’interferencia d’altra gent en la meva llibertat. Potser és hora de reflexionar sobre la qüestió del que signfica realment ser lliure. El fet que se’m diu que sóc lliure perquè visc en una ‘Unió’ democràtica significa realment que sóc lliure?

Bibliografia utilitzada i recomenada:

  • La societat de la trasparencia, Byung Chul Han, Ed. Herder
  • Psicopolítica, Byung Chul Han, Ed. Herder
  • Panóptico, Jeremy Bentham, Ed. Colecciones Utopías
  • Nudity, Giorgio Agamben, Ed. Meridian, Crossing Aestethics
  • To Save Everything, Click Here: The Folly of Technological Solutionism, Evgeny Morozov, Ed. PublicAffairs
  • Justice, Michael Sandel, Ed Penguin
  • Anarchy, State and Utopia, Robert Nozick, Perseus Distribution
  • Four Essays on Liberty, Isaiah Berlin, Ed. Oxford Paperbacks
  • La transparencia del mal, J. Baudrillard, Ed. Anagrama
  • The Circle (novel), Dave Eggers, Ed. Penguin