- Alina's blog

El “dret a l’oblit” a Europa – una anàlisi

“It follows that a frontier must be drawn between the area of private life and that of public authority. Where it is to be drawn is a matter of argument, indeed of haggling. Men are largely interdependent, and no man’s activity is so completely private as never to obstruct the lives of others in any way. ‘Freedom for the pike is death for the minnows’; the liberty of some must depend on the restraint of others” – Isaiah Berlin

Resum

Aquest assaig va ser presentat com a treball final al modul de Filosofia Politica i Ètica. En aquest treball em proposo analitzar “El dret a l’oblit” des de la perspectiva de la teoria de la “llibertat negativa”. Però, per arribar fins a aquest punt, es farà una anàlisi del món de les dades digitals que es proposa concloure amb la seva lògica utilitarista. L’objectiu d’aquest treball és argumentar la importància del “dret a l’oblit” però també, posar sobre la taula una crítica de la modalitat en què s’esta duent a terme.

“Dret a l’oblit” – una Caixa de Pandora

El 2012 la Comissió Europea presenta un nou esborany sota al nom European Data Protection Regulation, on apareix l’Article 17 que està detallant “El dret a l’oblit i a ser suprimit” .
El 2014 però, la Unió Europea aplica aquesta llei en el cas del gegant informàtic Google. És llavors quan aquesta directiva comença tenir visibilitat a un public major, despertant l’interés tant de critics com de defensors; i en el moment actual és una de les directives més controvertides pel que fa a la política de dades.

Al maig la Comissió Europea va respondre positivament en el cas “Costeja” obligant Google que implementi una modalitat perquè la gent que no vulgui aparèixer més en l’historial de cerques es pogués suprimir.
Al juliol Google comença a implementar el sistema, tot i la dificultat que suposa modificar els seus algorismes, i messos després publica el primer informe del “programa”.

“El dret a l’oblit” no ha estat ben rebut per alguns de l’àmbit Internet d’Estats Units, aquests mateixos declarant que aquest tipus d’intervenció del Govern pot portar en un futur a censura de l’Internet, supressió de la llibertat d’expresió, manipulació de l’historial “digital” escrit fins ara. D’entre els crítics al dret a l’oblit cal destacar Jimmy Wales, cap de la Fundació Wikimedia (darrere de la Wikipedia) i membre del comitè de consellers de Google en el cas del “Dret a l’oblit” o Johnathan Zittrain, conegut investigador de Harvard en l’àmbit d’Internet i Privadesa . Per altra banda, polítics, ciutadans europeus i crítics culturals com Evgeny Morozov, estan defensant la decisió de la Comissió Europea.

Mirant més en detall com ha estat pensat, rebut i implementat el “Dret a l’oblit” a Europa, podem dir què és una nova ‘Caixa de Pandora’. Tractant un tema extremament important com ara l’habilitat d’Internet de “recordar” qualsevol cosa – “El dret a l’oblit” obre el camí cap a una sèrie de possibilitats i perills pel que fa a la legislació d’aquest món tan complex com és el de la xarxa. En diversos documents de la Comissió Europea, quan es parla sobre aquest aspecte, s’argumenta que, “determinar el desenvolupament de la vida de l’individu de forma autònoma, sense ser restringit per esdeveniments del passat” és un dret.
I segurament, aquest argument pot semblar correcte, només que hauriem veure “qui es aquell que determina el desenvolupament de la vida de l’individu?”. Si analitzem bé com el mecanisme del “dret a l’oblit” ha estat implementat podem observar una cosa: la Comissió Europea ha intervingut amb aquesta legislació obligant Google a implementar un eina que pugui deixar a l’individu sol·licitar l’esborrament de certa informació. Però, si mirem l’informe de Google sobre el mecanisme implementat, veiem que hi ha casos en que aquest ha rebutjat suprimir la informació. És a dir, en definitiva, Google és el que té l’última paraula i no el ciutadà.
Però, encara més interessant és analitzar tot això d’un punt de vista utilitarista, és a dir, del punt de vista dels que utilitzen les dades per a crear serveis: des de corporacions com Google fins a governs que prefereixen canviar les reformes per el solucionisme simplista que ofereix les dades.
A continuació, argumentaré com els que potencien l’ús i creació de dades digitals en qunatitats massives, tenen una lògica utilitarista.

El “Big Data” i l’utilitarisme

En principi, no faig servir metàfores com “big data” quan penso analitzar aquest fenòmen de “fam per les dades” que veiem avui en dia. Metàfores com “big data” o “cloud” malauradament ens donen una sensació d’experiencies positives, de potencialitat, i amaguen el que realment signifiquen: grans quantitats de dades que són utilitzades per fer mesures més correctes per tal d’oferir a l’individu serveis més efectius i personalitzats. Amb “big data” el ciutadà esdevé poc més que un número.
Els números són molt més fàcils de ser processats de tal manera que, persones amb influència en l’àmbit cultural del software està plantejant conceptes com ara “La regulació algorítmica”, és a dir, substituir el que coneixem com justicià i regulació amb algorismes. I, la idea és tan ben vista, que ja s’està discutint a la Casa Blanca.

Els exemples són molts: empreses que ofereixen eines per a tests d’ADN (23andMe), empreses de telefonia que utilitzen dadas d’itinerància per a crear mapes de comportament, o projectes artístics que aprofiten les dades de la xarxa per fer experiments. Dins de l’exposició que es va dur a terme al CCCB aquest any s’han pogut veure tot tipus d’usos amb una àmplia descripció de la seva utilitat.

Un dels assagistes i crítics culturals contemporanis, Byung-Chul Han, anomena aquest fenòmen de dades i “societat digital” – el Panòptic Digital, fent referencia al Panòptic – projecte d’una de les figures més remarcables de l’utilitarisme, Jeremy Bentham.

Avui en dia, tot el discurs al voltant de les dades digitals se centra en el que alguns crítics com Morozov anomenen “solucionisme”: fer la vida més facil, mesurar certes aspectes de les nostres activitats diàries (trajecte que fem fins a la feina, calories que consumim, la qualitat del descans durant la nit, l’eficiencia de la nostra vida sexual, etc.), les nostres preferències culturals (llibres que llegim, pel·lícules que ens agraden, cursos que estudiem). Tota aquesta informació, apart de tindre un guany econòmic per als “caçadors de dades” (datapreneurs), també es diu què té una utilitat per a nosaltres i per al món: fer-nos el més productius possible.

No és molt diferent de la idea que Bentham plantejava en el Panòptic – excepte que la construcció del Panòptic ja no existeix, els seus murs són les nostres pantalletes i la feina del presoner és gaudir de les experiències i compartir el major d’informació personal possible. És el que tendeix a esdevenir el “quantified self”, l’individu immers en la realitat de les pantalletes, perdent així part de la seva sobirania tecnòlogica (o si es vol dir, sobirania digital)

Que potser això no s’assembla a la “màquina d’experiències” que Nozik proposa per a refutar l’idea de l’utilitarisme? La diferència és que ara no sortim fora unes quantes hores per a programar les nostres activitats i després tornem a la cambra d’experiencies on ens connectarem a aquella maquina controlada per els neuropsicòlegs. Ara, la “programem” tot el temps enviant les nostres dades , tenint la falsa impressió que ho controlem nosaltres quan, de fet, ho fan els algorismes.

Privadesa i els límits del mercat. L’oblit. La llibertat negativa.

La privadesa segurament és un dels temes més preocupants avui en dia. Gairebé tothom en parla. Empreses hi posen recursos per a crear productes amb millor privadesa, els governs creen programes dins de l’esfera “public-private” per a educar la gent. Però, he estat molt de temps preguntant-me si això realment funciona o, el que fa és mercantilitzar un dret tan essencial com és la privadesa.

En un article anomenat “Power, knowledge and the subjects of privacy: understanding privacy as tech ally of surveillance” i publicat aquest any, Saml Coll aporta un argument que ens demostra que totes les mesures que avui es prenen per la protecció de la privadesa en línia el que fan, de fet, és ser una eina més en el servei del capitalisme de la informació.

En una situació tan complexa com aquesta, no cal llavors preguntar-nos, com ho feia Isaiah Berlin en el seus “Dos conceptes sobre la llibertat”: I qui em governa a mi? Tractar d’analitzar qui és el que interfereix amb la nostra zona d’actuar lliurement i amb plena raó pràctica. Perquè el que podem descobrir és que no és només el govern, però també gran part de les empreses els serveis de les quals utilitzem cada día.
Ara, l’interferència ja no és del part del public, és del “public-private” – els acords que, sota el lema de “innovació, eficiència i felicitat en la nostra ciutat” ens acceleren la transformació en un ciutadà quantificat, vivint en una ciutat encara més quantificada – l’ideal utòpic utilitarista?

I el dret a l’oblit? Com puc jo defensar una legislació que, fins i tot sembla que em protegeixi en un dret fonamental, està feta per un cos governamental que, per una altra banda, esta tancant acords amb les empreses que no respecten la meva privadesa?
Que no és això una hipocresia? No mencionant el fet que, de la manera com està implementat, bàsicament no ofereix cap oportunitat perquè una institució neutra estigui involucrada en el procés? On estan les tercers parts, on esta la discussió amb la societat civil? Per què l’última paraula la té Google mateix?

S’ha demostrat clarament amb exemples casos de gent que han estat suprimits sense preguntar-los o casos en què Google mateix ha decidit no suprimir (perquè no ho consideraba just). On és la justicià en aquest cas? On és tota l’infrastructura, ben documentada que ajudi en tot aquest proces d’eliminació/verificació del contingut?
La UE, paternalista i moralista, està arribant finalment a l’extrem, interferint potser massa en les nostres vides privades i tenint com a disculpa el monopoli de les empreses americanes.

Això em fa pensar en les paraules de Isaiah Berlin, que detalla el terme de “llibertat negativa” per evidenciar l’interferencia d’altra gent en la meva llibertat. Potser és hora de reflexionar sobre la qüestió del que signfica realment ser lliure. El fet que se’m diu que sóc lliure perquè visc en una ‘Unió’ democràtica significa realment que sóc lliure?

Bibliografia utilitzada i recomenada:

  • La societat de la trasparencia, Byung Chul Han, Ed. Herder
  • Psicopolítica, Byung Chul Han, Ed. Herder
  • Panóptico, Jeremy Bentham, Ed. Colecciones Utopías
  • Nudity, Giorgio Agamben, Ed. Meridian, Crossing Aestethics
  • To Save Everything, Click Here: The Folly of Technological Solutionism, Evgeny Morozov, Ed. PublicAffairs
  • Justice, Michael Sandel, Ed Penguin
  • Anarchy, State and Utopia, Robert Nozick, Perseus Distribution
  • Four Essays on Liberty, Isaiah Berlin, Ed. Oxford Paperbacks
  • La transparencia del mal, J. Baudrillard, Ed. Anagrama
  • The Circle (novel), Dave Eggers, Ed. Penguin
  • Back to idiotism and a few other changes…

    This blog has been quiet for a while now. I do hope to start writing soon (although I think I’ll do most of my next writing in Catalan – and the focus will not be only in technology).
    A few people asked me what I’m doing now, since I’m not so active in projects I used to contribute (e.g. Mozilla) or doing things I used to do locally (e.g. participating in tech. events and open source groups).

    Well, part of the answer is that during the last year I tried to find some time for myself. I started to feel kind of overwhelmed by the amount and quality of the information around me (yes, yes, I mean that kind of BuzzMachine that most of Open Source/Tech. “community” seems to be nowadays).

    And what is it better than becoming an idiot? Experimenting that state of being useless to the world, of being less intelligent than most of the “smart citizens”, and start questioning again why and how things happen.

    Professor Han, a contemporary essayist and cultural theorist from Germany, puts it very well:

    It’s a function of philosophy to represent the role of the idiot. From the beginning, the philosophy goes along with the idiotism. Any philosopher that generates a new language, a new style, a new thinking, needs to be an idiot before.

    The history of philosophy is a history of idiotisms.
    Socrates, who only knows that he doesn’t know anything, is an idiot. An idiot is also Descartes, because he doubts of everything. Cogito ergo sum is an idiotism.
    An internal contraction of thinking makes possible a new beginning. Descartes thinks about the thinking. The thinking recovers its virginal state when it connects with itself. Deluze opposes to the Cartesian idiot an another idiot [...]

    Today, it looks like the somewhat marginalised, the crazy and the idiot basically disappeared from society. The whole network connectedness and the digital communications increase considerably the coercion over conformity. The violence of consensus repress the idiotisms.

    (from the book “Psychopolitik: Neoliberalismus und die neuen Machttechniken”)

    Yes, part of my time right now is devoted to studying philosophy at the University (offline and back to the system!). And I really like it very much. Only because you are there with a group of people who disagrees with you, who appreciates your critique, your skepticism and negativity… makes me feel much more being part of a community.

    However, I’m not out of the technology world, as the other part of my time is devoted to work, which means applications development, deployments and even trainings.
    But indeed, I’m feeling that I have to step back from the BuzzMachine that OpenSource/OpenWeb/OpenWathever has became. I’ve also developed more of a critical view on what is “connectedness or a connected society”, including the “sharing economy” – a deviation of open source concept (which on its turn is a mutation of Free Software social movement).